Contalles del Laberint

CONTALLES J DEL LABERINT Leandre lborra i Polo 10 /... Contalles del laberint Leandre !borra i Polo Il·lustracions: Ignasi Amat i Am at Contalles del laberint Regidoria de Cultura i Patrimoni Ajuntament de Petrer © Ajuntament de Petrer Text : Leandre !borra i Polo Il ·lustrac ions: lg nasi Amat i Amat Correccions lingüístiques: Jau.me Sellés i Lloret Jordi Giménez i Ferrer Primera edició: octubre 2007 Segona impressió: abril 2009 l.S.B.N.: 978-84-95254-22-l Diposit legal: A -176-2009 lmpressió: Gráficas Aren al, s. l. - Petrer PRÓLEG El mestre Enrie Valor, quan parlava de les muntanyes situades entre Petrer, Castalia i Agost, les batejava amb el nom del laberint orografic. Voldria que la lectura d’ aquestes contalles us men ara a recórrer els paratges que s’hi anomenen. Si ho feu, tant de bo pugueu sentir la xiscladissa del bosc: el xeric alegre del pit-roig, el cant de les merles fugi sseres i el refilar entre les bardisses dels rossinyols, eixos crits d’entusiasme que xoquen amb el grallar dels corbs . El Xorret de Catí, la serra del Maigmó, la crestería del Frare, la serra del Cavall i la serra del Sit, rodegen i ama guen bells paratges com el Clot de les Manyes, la Forada, Rabosa, Pm;a, e l Pantanet , Caprala, l’ Avaiol, l’ Arenal. .. un passadís estret, un laberint, un indret muntanyós que només es pot estimar. Si us endinseu per eixe relleu trencat, veureu com les valls davallen --des de l’espessor de l ’arbreda fins a la vora dels pobles- arrenglerades o partides en banca ls tre ballats d’oliverars i de vinyes. En eixa terra fructuosa on els ametlers floreixen es coneix la precaució de la rabosa i el brostejar dels ramats; se sent el parrupar dels tudons i l’ escotxegar de les perdius. A bon segur us agradara escoltar el vent teixir paraules entre el fullam de les carrasques o el silenci dels penyals 7 de la vora de les sendes; el murmuri sord de l’aigua de les fonts i la fúria del torrent que Hisca entre les pedres . No importa !’epoca ni el moment del dia; tant se val un matí boirós, les neus a les serres , l’ aire cal id de la mar o el vent fred de tardor. Com perduts en un laberint del temps us sorprendran els masos enmig del bosc majes tuós , els bancals conreats, les nuvolades espesses i la nit de Huna plena ... La duresa d ’aquella vida per traure a la terra el seu fruit fa que, de vegades, alimente la resignació, pero també el taranna -resolut , deterrninant i lluitador- del campero! que el fa orgullós, com un pollastre gramantol, quan arri ba la collita. Arribats a aquest punt, només em queda desitjar-vos que quan camineu pel laberint tingueu la sort de veure la figura de !’aliga dibuixada entre els núvols. 8 La par aula és l ’home 9 I Conten que al poble de Petrer vivia Orland, un home fort , treballador i ple d’energia que tenia una llenca de terra entre Mirabons i Pur;a. El tros no era molt gran i es trobava en alt, cosa que afavoria el risc de gelades, pero comptava ambla sort de tenir un filet d’ aigua que, tret dels mesos d’estiu, rajava i omplia una bassa d’on es regava. Arnic de tot el món, Orland era apreciat per ser un home de bon criteri, ponderat i d’una justícia natural. Cada dia, ja fera fred o calor, Orland s’alr;ava quan es feia de dia, es desdejunava al racó del foc, posava !’albar da a la somera, carregava l’aixada i un parell de canters buits, agafava el recapte amb l’esmorzar que li havia pre parat la dona, se n’acorniadava i, quan la claror permetia veure el carní, s’enfilava serra amunt, cap al seu tros. A poc a poc veia com passaven els anys i recordava quan acompanyava son pare i treballaven de sol a sol. ’D’aixo fa tant de temps ... --es deia pensarós i carregat de recanr;a compassant els seus pensaments al pas de !’a nimal-. Quina epoca aquella! -continuava pensant i parlant per a si -. Per a mi que plovia més i es feien rnillors collites ... ’ · El cas era que fins aquell dia no es podia queixar. Després de la mort del pare no sols havia continuat treba llant els bancals d’oliveres i d’ametlers sinó que en la tira 11 12 de terra de Mirabons havia augmentat les taules d’horta lisses millorant el sistema de reg per aprofitar rnillor l’ ai gua i guanyant, a for;a de llevar les pedres i cavar la terra, algun tros més a la serra. A més a més, el tracte que tenia amb un pastor que tancava el ramat prop de Pu;a li per metia de femar les terres i incrementar-ne la producció . Aixo li va possibilitar anar a vendre, els dies de mercat, a Petrer i a Elda, rnillorar l ’economía familiar i, fins i tot, estalviar. Diuen que els arnics que es fan en la infancia i a !’ado lescencia són pera tota la vida, i que !’estima pot ser tan gran que alguns arriben a ser més que germans. Aixo era el que els havia ocorregut a Orland i al tio Tastaolletes . S’ havien criat i havien anat a escola junts. És c e rt que a l’hora de treballar, mentre Orland se n’anava amb son pare, Tastaolletes buscava qui el contractara i, com que no era molt treballador, no sempre el llogaven; pero a la nit sempre es trobaven i es posaven a fumar i a parlar , i, quan arribava l’hora de sopar s’acorniadaven amb un ’fins dema’ . Eixes converses només eren els dies de faena perque el dissabte aprofitaven per anar a les festes del voltant on cadascun es guanya una fama. A Orland li agradava can tar, ballar, conversar i fer arnics, mentre Tastaolletes sempre esta va jugant a cartes, bevent més del compte o ficat en alguna baralla. Quantes vegades Orland havia hag ut de rescatar -lo i dur -lo asa casa després d’haver-ne fet una bona! 13 Junts, els dos amics van veure passar els anys. Vingué !’epoca deis prometatges i de les bodes, i ja els teniu tots dos casats i amb fills ... Pero de la mateixa manera que la punxa quan naix ja punxa , amb els anys, les virtuts i els defectes de cadascun van augmentar. Qui cercava Orland el trobava enfeinat al tros de Mirabons, cavant la terra, fent els cavallons o els clots per a ficar-hi els plarn;:ons (dues taules de carabasses, tres de lletugue s i safanories, unes altres de cebes i crei:lles), o estacant les canyes perque s’enfilaren les tomaqueres i les fesoleres ... Aquella era una faena que mai no s’acabav a: femar, cavar, plantar, regar, sulfatar, esporgar, collir, ven dre-ho i . .. tornar a comern;:ar! Qui cercava Tastaolletes també el trobava, pero per altres verals. Tant eixia fent corbes de la taverna com es passava les hores a la tafureria, on s’apuntava a qualsevol timba de cartes que es muntara. Perdre fins la camisa no li havia passat mai, pero guanyar-ne bona cosa de diners, tampoc. La veritat és que estava en totes les martingales i que, al cap del dia, li passava com al pescador de canya: que perd més que guanya! Totes aquestes coses feien que, una setmana sí l’altra també, el tio Tastaolletes, ’obligat ---deia ell- per les cir cumstancies’, es feia l’anim, pujava a la llenca d’Orland i recolzant -se en l’amistat antiga que els unia, es lamentava i es q ueixava fins que aconseguia ... avui un grapat de tomaques i dues carabassetes, lema unes pebreres i unes crei:lles, a l’altre fesols i un meló d’aigua ... - Xe, Orland, quina sort que tens ! -li etzibava Tastaolletes així que el veia treballant a l’horteta-. Tu ací, en la pau i la tranquil·litat de la serra mentre jo, ja em veus, buscant qui em contracte, pero ... res! 14 15 Tan bon punt el sentía, Orland alc,.:ava el cap a mode de salutació , acabava el que estava fent, s ’acostava al seu arrue , treia el paper de fumar i la petaca, es preparava un cigarret i, abans d’encendre ’l, li passava el llibret i el tabac a l’amic. Després s’encenia el cigarret i s’asseia a l’ombra. De sempre la cosa havia anat igual. L’un treballava i l’altre feia tot tipus de trampes pera no fer-ne ni un brot. L’un es queixava i l’altre l’ajudava amb un poc del que plantava. Una situació que es repetía i que semblava que mai no canviaria. Aquell era un estiu molt xafogós, duien mesas de sequera i la fonteta -el rajolí s’havia convertit en degoteig-, practicament s’ havia assecat. Les plantes eren les que més en patien i, en conseqüencia, els fruits es mostraven pocs i esquifits. A la mala collita d’ametles d’aquell any, s’afegia que les espigues de blat quasi ni es coneixien. Si Orland, que treballava de sol a sol i tenia aquell tras de terra bona, es veia amb dificultats per a vendre i portar de menjar a casa, el tio Tastaolletes, que passava més temps a la tavema bevent i jugant a cartes, encara ho tenia més difícil: -Sense diners --es lamentava Tastaolletes- per a comprar cam, a penes llegums i un poc de fruita . .. no sé que hi farem! I -va continuar tot pensarás- per acabar d’ adobar-ha, darrerament tot ha sigut: mal vi i pitjors cartes ... 16 Així que el va sentir, si hi havia alguna cosa que que dava clara de l es seues paraules era que en aquesta situa ció Tastaolletes estava desesperat. Orland pencava, sense aturar-se, tot el sant dia, ara esporgant, ara cavant, després collint pebreres i tomaques, i uns melons per a vendre. De sobte, quasi sense fer-se notar, aparegué Tastaolletes. Així que el sentí, Orland va ah;ar el cap. La suor li rega limava per la cara. Se la va eixugar amb la ma, i li va dir: -Que passa? Véns a ajudar-me? -Ajudar-te? Ai!, amic meu, no et pots imaginar com esta la cosa -i ací Tastaolletes es llan~a a explicar-li tota la classe de cuites i penalitats que li havia tocat viure- . Després de les fallides de les últimes partides ma casa va de mal borras. Sense diners no es pot comprar res i sense men jar no es pot viure .. . És que no queda vergonya ... Per més que ho intente no hi ha qui em vulga contractar, diuen que sóc massa majar, que s’ estimen més un jove que no jo ... J a veus , com si l’ experiencia haguera deixat de ser un valor. Orland l’ escolta va seriós, movia el cap i rumia va sense dir res. El tio Tastaolletes, en veure el silenci que provo caven les seues paraules, es creixia; havia anat a Mirabons a queixar-se de la vida i, de calbot, a traure al seu amic dues albergínies, unes tomaques madures, tres cebes i qua tre pebreres pera rostir-se-les ... ’Tota pedra --es deia per a si quan tomava carregat al poble-fa paret i, a casa, més que siga una pedra .’ Altres vegades quan aconseguia poc , sense perdre l’ esma, tot dient-se: ’Del llop un pel, més 17 18 que siga del rabo’, s’animava i es treia les preocupacions . Els dos amics es van enrotllar un cigarret per a fumar lo a l’ ombra de la figuera mentre bevien un got de vi. -Que , avui ha anat la cosa millor? -li va preguntar Orland per animar-lo. -Millor ? I alla tens Tastaolletes obrint les barres del cel i’ fent caure tota classe de situacions difícils i de sofriments. A la fi, desbordat per les seues lamentacions, creient-se-les i sentint-se !’amo del favar, va dir a mode de sentencia: -Tal com esta la cosa només em queda el su1cidi! -Home, t’has passat! Ja voldrien molts viure com tu VIUS ... -Res , el que et die: només em queda el su1cidi ! -Bo, no et preocupes que quan sigues una despulla tindras el teu clot en la terra. Acabaren la conversa i, com sempre, el tio Tastaolletes no se’n toma al poble de buit. No es podia queixar, Orland li havia omplit el cabas. Pero jase sap el que diu el refrany: ’A l’arnic i al cavall no el canses mai’. I aquesta vegada -la que feia ... mil?- , Tastaolletes va fer vessar el got quan, després que el seu arnic li va omplir el cabas de fesols i lletugues, li va dir: -Xe, dóna’m també tres o quatre tomaques i unes fa vetes per l’ esmorzar de dema. Orland li les va donar , pero al seu interior va dir ’prou’ . S’havia cansat i, quan va veure Tastaolletes enfi lar el camí cap al poble, va decidir prendre la iniciativa per a capgirar la situació. Li havia carregat el cap amb tantes desgracies i laments que, quan Tastaolletes se n’ana , dins seu ten ia un neguit , un desfici, que l’intranquil-litzava. Per aixo va decid ir ... 1 9 II Orland va respirar fondo. Aquella vesprada, com que tenia faena, va acabar enjom, carrega els canters plens d’aigua i, abans no esfera de nit, va baixar al poble. Quan va arribar a casa va entrar l’animal amb rapidesa i, sense posar-li aigua, el deixa al corral; i, a corre-cuita, se n’ana a la farmacia. -Tinc una agror que no em deixa viure -li explica al farrnaceutic-. Sí, fa ... al voltant d’una setmana, pero la cosa ve de fa temps .. . Orland li descrivia els símptomes d’una malaltia inventada perque el que volia eren els sobrets. -Te’n prens un abans de dinar i l’altre abans de sopar -li recepta el farmaceutic, tot convern;ut de l’ acidesa de panxa. Encara no se n’havia pres cap i, així que va tenir els sobrets, el rastre d’Orland va canviar. Aquells sobrets li servirien d’ esquer i farien caure Tastaolletes al paran y! Als pocs dies Tastaolletes va tomar a Mirabons i, des prés de fumar i beure de gorra, va comern;ar amb la seua cantilena planyívola. Orland, en lloc de fer el que havia fet sempre i comern;ar a discutir, va canviar el raonament. -Tens raó -li va dir amb cara de preocupació-. La fam ens mata, la set ens crema i la miseria ens destru’ix a poca poc. 21 Tastaolletes escoltava atentament les paraules del seu arnic; si una cosa tenia clara en aquesta vida era que Orland era una persona assenyada, de trellat, que calia escoltar . -Hem arribat a un punt ---:ontinua Orland amb un to pausat- en que l’únic que ens queda és su·icidar-nos i, com els dos bons arnics que hem sigut tota la vida, ho farem junts. De sobte, com si s’haguera esglaiat, el vent va parar; no es movia res i es va fer un gran silenci només trencat pel parrupeig d’uns coloms que hi havia en un pi proper. Tastaolletes rnirava Orland i no se’n sabia avenir. -Mira -i Orland va traure dos gots que feien servir quan bevien una miqueta de vi i menjaven alguna cosa junts i els omplí d’aigua-. Després que l’altre dia m’ex plicares la situació tan roi:na que tenim per davant, vaig decidir fer-te cas i buscar el su’icidi. Vaig anar a la farma cia i, Joan, pensant-se que era per a la meua gossa, que quasi té tants anys com nosaltres, em dona estos sobrets. Em va explicar que no té mal sabor, que no se sent dolor i que és molt rapid. Per tant. .. Els dos arnics , vern;uts pel destí que els havia abocat al suicidi, s’abra~aren per acorniadar-se. Darrere d’ells que daría una vida plena de treball i de penes, pero també d’a legries i deis bons moments viscuts junts. Orland era el que feia pitjor cara, com si sentira ja la derrota que signi ficava el su’icidi. De sobte, amb la veu entretallada, quasi un murmuri, es va sentir la veu d’Orland que deia: -Ser arnic teu ha sigut un honor! Tastaolletes quasi no podia reaccionar. Acostumat a un parlar foradat en que les paraules no significa ven res 22 co mpr én qu e Orlan d no és d’eixa pas ta . ’ Per a mi t a mb é ho ha sig ut’ ’, es diu per a ell sense gosa r dir -ho e n ve u a lta . Alesho res 0rland se separ a, s’avarn ;a cap a on havia deixat el s got s, n’a gafa un i, com per llevar-li ferro a l’as sumpt e, amb un altr e to , v a afegir : -Amic, no et p reocupes, que tot anira bé . Est e ve rí actu a rapid com el llamp i no fa mal, i quasi ni sab ras quan et vindra la mort. I, al punt, sense pensar-s ’ho, se l’empass a. Va deixar el got buit al costat del de Tastaolletes i , a ! ’espera de la mort , amb la vista va recórrer ! ’harta, els sembrats, les vinyes, la serra i, alla al fons, Petrer, el seu poble , on havia nascut. Tastaolletes es queda quiet. Encara estava digerint q ue 0rland haguera sigut capa~ d’empassar-se aquell beuratge quan, de sobte, va veure com el seu arnic s’aguantava la panx a i es rebolcava de dolor. Aixo el va corgla~ar i el va deixar mut i ple d ’una an goixa que l ’aclap arava i l’immobilitzava. Es trobava malament perque una contradicció molt gran li rosegava el cor . Davant seu no veia un dels borratxos o dels jugadors d’ulls esbatanats per la son i la cobdícia que estava acostumat a veure; ara, només veía el seu amic -l’únic ver amic que havia tingut, el millar home que hi ha al món-, que acabava d’engolir-se el verí que el duria a la mort. Allo era un desfici que ningú podía aturar. ’Per que -es deia afligit- he carregat tant les t intes? És c ert que la vida se m ’ha convertit en un malviure, pero, almenys, vise . .. ’ 23 24 Tastaolletes es fregava les mans i mirava Orland cara golat de mal en terra. ’I ara que? -toma a pregunt ar-se al mateix temps que intenta va ajudar -lo--. D ’ací a n o res jeura mort al bancal. .. ’ De sobte, Orland , traient forces d ’ on no li queda ven, es va girar i li pregunta: -Que esperes per a prendre el teu got ? -Jo, jo -balbuceja Tastaolletes fent una pa ssa arrere -. És que acabar així -i mirava Orland que , curiosament , s’havia mig plantat i en lloc d’anar-se ’n a l’altre món semblava revifar-seria una llastima! -Una llastima -va respondre amb rapidesa Orland és morir-se i no anar al cel! I sense esperar res més, va traure de davall del cabas !’escopeta que havia amagat, va agafar de la butxaca dos cartutxosfallacos, els va ficar als canons i apuntant cap a Tastaolletes li va espetar: -O et beus el teu got com havíem quedat, o te ’n vas al clot abans que jo. Aleshores, Tastaolletes, obligat per la paraula donada - ’la paraula és !’home! ’- , va dir: -L es coses són com són i hem d’agafar-les com vénen -i, sense pensar-s’-ho, va agafar el seu got i se’l va beure. De colp i volta, com si el que s ’haguera empassat fóra un verí, es va fer malalt. Notava la cremor d’aquell líquid metzinós baixant per l’esofag i arribant a la panxa. Descompost, primer es va fer blanc i després va enver mellir. Pensa que anava a morir-se i, sense acomiadar-se, cametes em valguen, pega a fugir. Tastaolletes ja duia un bon tros fet quan para un moment pera recuperar l’alé. Des que era xiquet havia muntat mol- 25 tes vegades a Mirabons, pero mai no havia trabat aquell tros de terra tan apartat del poble. Féu la vista arrere .. . des d’on es trobava no podia veure la llenca d’Orland, mes les obs cures batzegades del seu cor el feien imaginar el seu arnic rebolcant-se, tot sol, per terra i a les portes de la mort, i aixo encara el va trastornar més. I, obnubilat per aquells fets, aquella davallada se li va tomar un camí perillós. A entrada de fose, el tio Tastaolletes, tot suat i quasi sense forces, amb el rastre enrogit per l’esfor~ de la cami nada, va arribar a sa casa. La seua dona, sorpresa per la seua aparició a eixes hores en que normalment era parroquia de la tavema, li va preguntar: -Que estas malalt? Tastaolletes, pal-lid i extenuat, mentre ascendia a la seua habitació rampant com una serp, li va dir en veu baixa: -Avi sa el metge de seguida o d’ací a poc les campa nes tocaran a mort . Tan bon punt va arribar al llit, va abrir els llen~ols i es va colgar ben colgadet a esperar la mort. La dona, imagi nant que tot aixo podria ser cosa del dimoni, va sembrar l’habitació de llanties d ’ oli com si fóra Tots Sants, les va encendre i se’n va anar a buscar el metge. Mentre Tastaolletes, ben tapat amb una flassada, no gosava traure el cap per por de veure les flames de les llanties d ’oli que ballaven com si les bellugaren les animes del purgatori. Quan va arribar el metge, Tastaolletes s’havia quedat com un tronc. A poc a poc, les paraules de la seua dona i del metge el tomaren a la realitat. Per fi, amb el rastre desencaixat i quequejant una miqueta va poder explicar que havia ocorregut. 26 El metge lí féu una revisió i pagué comprovar el que des del primer moment s’havia imaginat: tot havia sigut una broma d ’ Orland ! -Tots hem de morir un dia o altre -li va dir el metge-, pero sembla que este viatge t’has lliurat de les verguetes i encara no és el moment de gori-goris. L’endema la historia s’havia escampat pel poble, i la gent esta va a l’ aguait per veure la reacció del tío Tastaolletes quan es trabara amb el seu amic Orland res suscitat. Aquell dia hi havia mercat i tots dos es van trabar a la pla¡;a. -Veig -li va dir Orland amb soma- que has escar nit la mort; me n’alegre . -Sí , sí -li contesta Tastaolletes-, la mort no ho tinc molt ciar, pero que sóc el burlot de tothom ... aixo sí que ho sé! Bé, i així va acabar tot. Si abans d’ aquell succés la gent respectava Orland, des de llavors ho van fer molt més. Ah!, i una altra cosa. Tastaolletes va trigar a muntar a Mirabons, pero quan ho va tomar a fer, es va cuidar molt de queixar-se de la duresa de la vida i de demanar res. Mes la bonhomia d’Orland féu que, com a vells amics que eren, no trencaren palletes i aparcant la broma, reprengue ren la camaraderia, ja que avesats per la vida, tots dos sabien que val més un amic que un parent ric. 27 Si el pare és músic, el fill és hallador 29 I Aixo que us contaré ara mostrara com Orland era un home lleial amb l’ amistat, curt de paraules i llarg de fets. Diu en que cada arruga del rastre dels vells és una expe riencia viscuda; i que com més marcada, més fonda ha arribat. A Orland se li coneixien moltes arrugues, pero el que més cridava l’atenció no era el seu rastre sinó el sentit de la vida que tenia. -Per que --deia- has de patir pel que no tens? Pensa en el que has viscut i gaudix del que tens. Després, deixava passar uns segons perque s’assolaren les paraules i, carregat d’experiencia, sentenciava: -La vida no sempre ix com vols. Anar de cacera era una de les coses que més li agrada ven. -Passejar perla serra -deia Orland quan ho explicava-, passar prop d’una mata de timó o d’espígol i notar com se t’ obrin els sentits ... Les sensacions se’m desperten i em vénen tants records! Les primeres caceres les va fer a l’ adolescencia quan se n’anava amb Tastaolletes a enviscar al pou del Pi de l’ Aire. Alla, a la vora de les bassetes d’ arrossegament de l’aigua, plantaven les branquetes d’espart enviscades i, amagats en una barraqueta propera, esperaven les cader neres i els verderols que hi anaven a beure. 31 -El que més m’agradava -explicava, ja de major, tomant la vista arrere- eren els preparatius. Aquella pega la feien com podien. Unes vegades recorríem la serra bus cant lletrera, trencaven les rametes i arreplegavem el suc lletós en un test menut. Quan en teníem una bona Iletrada, collíem espart i, ens n’anavem cap a casa . Alguna vegada, si teníem la sort d’arreplegar un parelJ de sabates amb sola de crepé les ficaven en una llanda gran de tonyina, preparaven una foguera i amb l ’ajuda d’un pal les remenavem fins que aconseguíem una substancia molt viscosa . Pero, d’a ixo fa anys i panys! Quin goig feia escoltar-lo quan parla va del passat. .. Aquell matí els dos amics esmorzaven asseguts al voltant de la taula; compartien l’esmorzar d’Orland -un tros de melva, un grapat d’ olives trencades, dues cebetes i unes tomates en vinagre i un plat amb oli per a mullar-; per acompanyar-ho bevien una ampolla de vi que havia dut Tastaolletes . .. i parla ven de cacera. Quasi s’havien fotut la botella i Tastaolletes, que el coneixia prou, anava amollant-li corda fent-lo parlar. -I la Sola. Que em dius de la Sola? Després d’haver-la anomenada, Tastaolletes va pensar que haguera preferit callar, pero la cosa ja no tenia remei. Totjust feia sis mesos !’animal havia mort de vell i el des consol s’havia apoderat d’Orland. L’amic, per intentar sal var la situació, li va dir: - Has pensat de fer-te amb un altre gos? -Com vols que em fa~a - li etziba Orland- amb un altre gos si, fins i tot, en l’ aire es nota el buit de la Sola? -La Sola -va dir Orland rememorant-la-. Ara no neva tant, pero quan nevava bona cosa greixava les 32 botes, agafava la gossa i ens anaven a ca;ar al rastre ... Que bells es veien els bancals, els boscs i les serres ! Quan els trepitjaves tot era silenci, la blancor et crema va els ulls i el fred et mossegava el rostre. Amb quina facilitat es veien els llits , desfets per la calor del cos de les llebres, i les petjades deis conills eixint del cau cer cant una fulleta de lletuga o una rameta de timó colgada perla neu. -Sí -contesta Tastaolletes-, d’aixo d’anar a cer car els conills de bosc i les liebres me’n recorde, pero ... -i ací tornava a picar-lo- també de les serrades de perdius. -Xe, si -i ja tens de nou Orland deixant volar la imaginació-. Ara que ho dius, si hagueres vist com n’era, de sabuda! Ja saps que comen;aven a ca;ar per les propies terres i quan entra.vero en la del senyoret ho féiem amb molta cura. ’Conills tots els que vulgues -em deia l’amo d’aquells bancals tan ben conreats-, pero si vola una perdiu: ni una! Les perdius són totes meues!’ La Sola plantava les orelles i escoltava com si enten guera -va continuar Orland-. Després, així que entrava en eixes terres ca;ava diferent. Al;ava el cap com ensu mant-les i rodava les mates fins que treia la perdiu de manera que li pogueres tirar quasi sempre al lírnit o fora del bancal del senyoret. -Tens raó -va dir Tastaolletes-. Era un animal que tenia molt de coneixement. A mi em cridava l’ atenció com s’entristia i plorava quan érem a Mirabons i sentia el toe de la campana de l’església que anunciava a mort. -Ama casa -replica Orland, pensatiu- sempre hi ha hagut gos , pero com la Sola no n ’he tingut cap . 33 34 La conversa havia anat per uns camins que en !loe d’a nimar-l o l’e ntristi en. De sobte el rastre d’Orland es va ani mar i va exclamar: -Xe, te’n recordes del dia de la paell a? I és que la Sola era un llebrer que no sols l’avisav a si venia algú i li feia companyia sinó que, a més a més, era una gossa intel · ligent. Era tan sabuda que fins i tot -i aixo era conegut i contat pel poble- sabia de que li parlaves. Un dia pera la festa de la Mare de Déu del Remei els matrimonis amics havien quedat pera fer una paella a la caseta de Mirabons. S’ajuntaren a la plac;a i, després de carregar-ho tot al carro, pujaren a bon pas . Quan, al cap d’una hora i mitja, hi van arribar , s’adonaren que s’havien oblidat el conill al poble . -Ara que farem? -va dir la dona a Orland, mentre tots pensaven que baixar al poble era una pallissa ... -No et preocupes, dona. Ara veuras ... I sense deixar temps a reaccionar va cridar: -Sola , vine! La gossa, acostumada a obeir el seu amo, s’hi acosta, alc;a les orelles i el mira. -Porta’m un conill! -va fer Orland . L’animal , mogut per un ressort interior, va pegar un bot i, escapat, es va tirar serra amunt. Al poc temps toma veloc;. A la boca duia un conill que encara es bellugava. Orland s’acosta a la Sola, la grata darrere les orelles i li’l tragué. Després amb una ma agafa el conill perles potes i amb l’ altra li pega una bescollada, i el mata. Mentre pelaven i trossejaven el conill se sentien el lla pics curts , com un lament nerviós mescla d’ alegria i d’espant de la gossa que no parava de pegar bots al vol - 35 tant del se u amo. Aquell llapigar, aquell so -hai! hai! - seguit deis bots era e l mateix que feia quan es ficava entre les mates , en les coscolles i treia el conill esp antat. Orland es renta les mans , agafa la gossa, li fé u unes palmetes al llom i li dona un rosegó de pa. Amb aixo !’an ima l se’n va anar al fons del bancal, content, per que sentia la mirada dolc; a i te bi a com un alé del seu amo. -Sí, la Sola entenia el que li deies -li va dir a Tastaolletes-, pero poca gent sap que quan l’arre pl egarem, només de catorze dies, la vam acabar de criar xucla nt de mamella de la meu a cuny ada que, per aquell te mps all etava el seu fill. Si no, s’havia mort! Aixo la va fer una gossa lles ta i a.gil... i saberuda com una persona. Orland mira el rastre de Tastaollete s. La darrera expli ca ció l’havia sumi t en un llarg silenci perque coneixent lo com e l coneixia, sabedor que era un burleta qu e sem pre li parlava amb soma, no gosava ab rir boca. A la fi, Orland amb cara de jugador de monte i r efermant amb el cap, va dir: - I aixo que et die no és cap ment ida. -B é, bé -li replica Tastaolletes-, si tu ho dius m’ho c ree, pero no m’ho havies explicat mai . .. Durant uns segons, assaborint l’ últim culet de vi, to ts do s restaren en silenci colpits per aquella terra ... el pla enlluernador de les hartes, l ’ arrabassadora bellesa del paisatge de la Foia Falsa envoltada per Pe rrió i Rabosa i l’aguila que, com si volguera parti cipar de la conversa dels amics, planava majestuosa -ment pel cel. 36 Tastaolletes el coneixia prou com per a saber que el que el seu amic necessitava era eixir de cacera, i com a mostra d’amistat Ji va dir: -Com sé que tens ganes d’eixir a cac;ar i que sense gos la cacera es complica, dones, qui millar que el meu xicon perque et fac_;:a de gos? -De gos? -Sí, home, sí -replica Tastaolletes queja veia solucionada la menjuga de dos dies-, un gos a més de fer-te la mostra per assenyalar on esta la pec;a, quan dispares i la mates, no va per ella? -Sí, clar , aixo és el que feia la Sola a la perfecció. -Xe, no ho veus? Per aixo esta el meu xic, pera arre plegar-te la pec_;:a! I com més millar. .. així, quan acabeu li’n dónes un parell perque se’n recorde! -No sé --es deia pera si, pero en veu alta, Orland-, ningú cac;a sense gos, pero que vols que hi fac_;:a? Ja me n’eixiré ... Tastaolletes va veure que Orland dubtava; no s ’ho pensa molt i torna a insistir: -Orland -li va dtr tot seriós-, som arnics des que érem xiquets i cree que en este poble no hi ha altra per sona que et conega tant com jo, per aixo sé que haig de confiar-te el meu fill perque me !’atemperes i !’eduques i, a més a més, qui millar que tu perque l’ensenyes a cac;ar? Amb aquell argument, amb aquella mostra de con fianc;a, Tastaolletes sabia que trencava tota la resistencia i, callat, va esperar les paraules del seu arnic. Era una petició raonada, fins i tot es podia veure com un favor d’amic, pero a Orland li costava decidir-se. Tastaolletes rnirava Orland i esperava . Prou que el conei- 37 xia! Al front li havien eixit tres ratlles reflexives i, qu an aixo oco rria , calia donar-li temps. -És un xic jove i a.gil -es deia Orland per a si- i perseguid les peces ferides com un llebrer assenyat. .. ; per contra: és molt nerviós i atabalat, i espantara les peces abans no es posen a tir. A la fi, quan en el seu bos c de raonaments el fidel de la balarn;a es va inclinar per acceptar-ho, va dir: -Que vinga esta nit a casa i en parlarem. Quan el darrer raig de sol havia desaparegut Miguel es va presentar a casa d’Orland. Al carrer, un vent fred s’en carava a les finestres i als balcons i obligava a tancar-los. Així que va entrar, el xic va notar la bona olor de la fruita que amplia la casa. Orland tenia una cambra on escampa va les pomes i la collita d’ametla. L ’home sopava assegut al racó del foc. Aquella setma na les gallines s’havien portat bé, havien post bona cosa d’ous i la dona els havia fet durs. -Pren cadira i agafa un ou dur -li va dir Orland sabedor que d’ous, a sa casa, en menjaven molt de tard en tard. El xic , després de veure la safata plena, se Ji féu la boca aigua i s’assegué de seguida. ’Cree -va pensar que en tota la meua vida mai no he vist tants ous junts.’ Afamat com anava va agafar un ou, Ji trenca la closca i la tira al foc com havia vist que feia Orland i, amb preci pitació, allarga la ma per agafar un pessic de sal, pero, com que era un desmanyotat i un poc sapastre, va tom- 38 bar el saler. No es podia dir que Miquel no fóra net de clatell, sí, pero a més d’ espavilat era despreocupat i supersticiós. -Fes l’ull viu! -li va dir Orland quan va veure el moviment, mes !’advertencia no va servir pera res i la sal es va escampar damunt la tauleta. Aleshores Miquel, més blanc que la paret, s’al9a apressat, comen9a a fer voltes a la taula en el sentit contrari de les agulles del rellotge i, al mateix temps que agafava pessics de sal i els llan9ava cap al darrere, recitava comuna salmodia: -Que esta sal no em fa9a mal! Que esta sal no em fa9a mal! Orland ho veía i no s ’ho creía . ’En la vida que tinc! -es deia per a si-. Si en compte d’ anar avant anem arrere!’ I és que mai no podia imaginar-se que un jove not com aquell que havia anat a escala es comportara com un babau. -C om es pot ser tan xirnplet! -li recrimina fent-li que s’asseguera de nou. -És per a evitar la malastrugan9a que porta llan9ar la sal -replica tot ufanós el jovenot , satisfet de demostrar que estava ben ensenyat- . Hem tingut sort així que s’ha escampat perla taula i no ha caigut aterra, perque sinó en lloc de tres havien sigut cinc anys de mala sort. Davant d’aquell panorama que se li presentava, Orland va callar. Durant uns segons rumiava la mostra, reflexio nava sobre si havia de continuar endavant o fer-se arrere . ’El cas és -pens ava- que si li die que no vinga se’m perdran moltes peces, pero si ve, tan atabalat com és, de segur que en fa fugir més d’una .’ Al final pesa més la vella amistat que tenia amb Tastaolletes que totes les altres consideracions. 39 Miguel, assegut de nou, contemplava el foc i, de reüll, mirava Orland. Sabia -tots a Petrer ho sabien- , que era un home sensat. ’Vés i fes el que et mane -li havia dit son pare-, que aprendras bona cosa i ... s i portes alguna perdiu o alguna llebre millar que millar!’ -Bé -li va dir per fi Orland eixint d’aquell mutis me-, tal com vam quedar ton pare i jo , dema vindras amb mi a cac;ar i em faras de gos . El xic el mirava somrient, pegant cabotades en senyal d’afinnació. Al capdavall no havia -corn tot bon gos assenyat- d ’obeir sense replica? -Derna t ’espere a les cinc del matí. Porta ’t l’esmorzar perque passarem tot el rnatí trastejant la serra. S’havia fet tard i l’endema havien de matinar. Per tant, s’acomiadaren amb un ’fins dema’ i se n’anaren a dormir . -Qui t’ha deixat eixe perdigot tan vell? -li pregunta Orland tan bon punt va veure Miguel carregat arnb la gabia i l’ ocell. -És del rneu amic Pere, el fill del tío Bonifaci . -I per que l’has dut, no hav íern quedat que cac;aríern al rastre? -Sí, pero el cas és que vull aprendre a cac;ar amb per digot -va dir el xic tot dernostrant interés. Orland es queda pensatiu. Car;ar arnb perdigot li agra dava, pero feia ternps que no eixia a cac;ar i se n’havia fet una altra idea. Miguel, davant el silenci, no va fer res i es limita a escrutar el rastre d’ Orland tractant d’ endevinar el que 40 s’ocultava darrere les arrugues ciel front. A la fi, el ca;ador, va dir: -Bé, comen;arem amb el perdigot i si la cosa no fun ciona cercarem les llebres i els conills. Clarejava quan tots dos van arribar a un alt on hi havia una peanya de pedres per a ficar la gabia del perdigot. Miguel la hi deixa i, seguint les explicacions d’Orland, li va posar brossa pels costats perque el perdigot només mirara el ca;ador. D’eixa manera, quan entrara un altre mascle a barallar-se amb l’ engabiat, tindria una bona visual per a tirar-li i no errar. Després es posaren a arreglar la barraca del ca;ador i van fer-ne una altra, més menuda, on s’amagaria el xicon. Quan tot va estar enllestit, ca;ador i ’g os’, es van encauar en la barraca respectiva a !’espera que el reclam fera el seu treball. Va passar el temps i el perdi got no badava boca. Orland mirava Miguel i li feia un gest com preguntant-Ii que ocorria; pero aquest al;ava els muscles i contestava amb un pse! , amb una certa despreocupació. Al poc ... ’Txa-txa .-ra ... txa-txa-ra ... txa-txa-ra ... ’, es va sentir el cant ronc d’un perdigot que cantava des d’una pineda del costat. ’Txa-txa-ra... txa-txa-ra... txa-txa ra ... ’, pero el perdigot engabiat en lloc de contestar-lino feia més que moure’s. Protegit per l’arbreda el perdigot escotxegava provocador, marcant el territori, cantant pera lluitar amb els altres mascles que hi hagueren a la contor nada, mes el que havien dut ells es feia el mut. De sobte van poder escoltar un ’txa-txa-ra ... txa-txa ra ... txa-txa-ra ... ’ més suau. Orland va mirar perla trone ra de la barraca i va veure que una femella havia respost al reclam ... del que hi havia a la pineda!, i se’n va anar a 41 cercar-lo. L’ocell engabiat no va arribar a abrir boca, tan sois es movia, nerviós, en el poc espai que tenia. Llavors, Orland ho va entendre i li va dir a Miguel: -Amb este perdigot no ca;arem res perque esta viciat. Segurament li van pegar amb algun plom en una cacera anterior i, escaldat, ara no obri boca . Aquella perdiu es va perdre. ’És normal --es va dir per a si Orland-, no sempre sera arribar i pouar.’ -Bo -va exclamar Orland-, si no entren les perdius almenys podem esperar que passen els tords. Prop d’on es trobaven arrecerats hi havia un camp d’o liveres. El més normal era que els tords ajocats a la pine da es desdejunaren alguna oliva, i ells hi eren en la tra jectoria d’eixe vol. Pero feia fred i Miguel no podia restar quiet. Dins de la barraqueta, pera entrar en calor, botava i botava, i l’únic que aconseguia era espantar els ocells que hi entraven confiats. -Vols parar? -li va dir Orland l’enesirna vegada en que el seu moviment alerta una merla parada molt ufano sa damunt del cimal d’una olivera. Sense llum ningú no s’hi veu, i aquest xic en tenia de poques. Ja podies dir-li que no es bellugara i que no toca ra les rames de la barraqueta que ell, tot nerviós, veient que no hi entra ven els tords, no feia més que moure’s, amb la qual cosa espantava els que venien enfilats als pins. A més a més queja se sap: ’Ca;ador de gabieta, la fam li apreta’, i el xicot, després d’haver carninat serra amunt i avall per aquells verals aspres i d’haver-se arrapat amb les argelag ues, tenia una fam ’canina’. Mirava Orland en la seua barraqueta , tan concentrat , sense importar-Ji el fred, sense donar senyals de tenir gana ... i es desesperava. ’Que no veu --es deia per a si- 42 !’hora que és? Quan de temps haura de passar, abans no es decidisca a descansar i fer un mosset? Si almenys passara algun tudó o algun tord ... Si cobra una pe;a ----continuava dient-se pera animar -se - de segur que para i esmorzem .’ El cas era que estava tan desitjós perque entrara un ocell q ue no para va d’ aguaitar entre les rames per mostrar li la pe;a . De sobte va veure un tudó que, enfilant-se, anava a entrar per !’esquerra . Mira Orland. Semblava que no l’havia vist. Si no l’avisava el colom se’n fugiria . Miguel no ho dubta, agafa una pedreta i Ji la tira dissimu ladament perque el mirara. Ho va aconseguir, Orland el va mirar i Miguel amb senyes li indica per on muntava el tudó, pero, amb aquests moviments, quan !’animal era una pe;a segura que Orland tenia ben apuntada, va tocar invo luntariament una rameta i, el colom, desconfiant d’aquell movirnent estrany, a I’ últim instant va canviar el rumb al mateix temps que se sentía el tro de !’escopeta d’Orland. ’L’avís’, providencial peral tudó, li va salvar la vida. Mentre el colom fugia apressat es va sentir la veu -sorneguera? -conciliadora del xicon que deia: -No es preocupe, tio Orland, que els millors tiradors també fallen. I alla tens Orland , tot furiós, dirigint-se cap a Miguel. -Vinga, agafa el perdigot i anem-nos-en que, si no espavilem, perdrem el matí! Aquella vi var de veu va fer que el xicot se sorprengue ra i el mirara desconcertat. Orland, que tenia bon caracter, quan va veure el to rbament en la cara del jove, de seguida va canviar el to i afegí: -V al, va l, a nim a’t que encara q ued a ma tí. Anem cap a Ca tí a veure si t enim una mique ta de so rt i ens fem am b un a llebr e i un parell d e co nills . 43 44 El cac;ador i el seu ’gos’, apressats, van deixar aquell alt i es van dirigir a la serra d’enfront. Pel camí, van dei xar la gabia amb el perdigot en un alcavó de pastor que tenia porta. Orland coneixia on s’ amagava la clau perque ja I’ havia fet servit en altres ocasions. -Quan tornem cap a casa -li va dir- passarem i l’ arreplegarem. Orland no va voler fer-se mala sang i continua came jant per la serra. Si hi haguera anat amb la Sola hauria intentat disparar a la perdiu des de dins la vella carrasca que hi ha prop de la font del pou del Pi de l ’Aire --entre uns quants cac;adors havien buidat l’arbre per dins, pera amagar-se i poder disparar a les perdius i els tudons que encebaven tirant-los blat i ségol- pero amb el nervioset que duia al costat, millor no intentar-ha. A més a més que !’hora que era, de segur, ja l’haurien ocupada. Encara no feia ni vint minuts que caminaven quan, en una revolta del camí, prop d’un barranquet que fitava amb un tros d’horta, Orland va veure un conill, li apunta rapid i dispara. El conill feia tombs quan Miquel es llanc;a veloc; a aga far-lo abans no s’amagara. L’animal, ferit de mort, no va poder fer més de quatre passes i quan el xicot l’agafa ja era mort. Els perdigons li havien entrat pel costat i per !’anca, li havien esgarrat la pell i mostraven els budells i uns filets sanguinolents. Miquel, irreflexiu, el va agafar sense mirament, es va esguitar tot sencer i queda brut de sang. Desorientat, es queda abstret rnirant les entranyes de l’ animal com si dins palpitara en carn viva el rnisteri de la natura. -Que fas? -li etziba Orland, que veia com l’havia afectat la mort de !’animal-. Sembles un figaflor. 45 -És -va dir el xicon mostrant el conill encara calent i inanimat- que esta .. . -1 com vols que estiga? -replica Orland, a qui eixes coses el treien de polleguera-. Aixo és la vida: naixer, créixer, reproduir-se i morir. I tots tenim la mateixa cita. Continuaren la cacera sense dir-se res; entre altres coses perque, quan entraren pels bancals erms on van les liebres, Orland li demana que s’avarn;ara i vinguera de lluny cap a ell, enviant-li-les, i Miquel, roda, roda, li les enviava, pero costera amunt! Veia que parlar amb el fill de Tastaolletes era perdre el temps i no volia malgastar saliva. ’A més -es va dir pera ell- queja se sap: ’gent jove, pa mollet ’, i este en sap ben poc de patir i ho vol tot sense esfon;.’ En passar perla font del barranc Fort, com que no tro baven res, van fer a pegar un mosset. Del sarró, Orland va traure la bóta de vi, un bon tros de pa, cansalada i una botifarra seca i un grapat d’ametles i d’anous pera tren car . Miquel només portava un tros de coca de farina i unes quantes figues furtades de les figueres dels bancals de la Foia. Cac;ar, cac;ar. .. no havien cac;at molt, pero la bóta se l’havi en beguda, sobretot Miquel, que semblava assede gat. Quan acabaven amb les figues i els fruits secs va pas sar un esbart de cademeres, cridaneres i enriolades i Orland va dir: -Vinga, que encara tenim una bona estona per a res cabalar-nos del matí perdut. A prop de la font hi havia una bona barraqueta; almenys !’escampada de cartutxos per terra ho acreditava. Els pardalets, avesats a beure a la font, entraven confiats; a més a més, tot i que el voltant era una zona amb pins, darrere de la barraqueta hi havia un bancal prou net, la 46 qual cosa afavoria p oder arreplegar-los. Amb rapidesa acabaren d ’arr egla r la barraca ve lla i en feren una de nova pera Miquel. I , de nou , alla tens els dos : el cac;ador i el ’gos ’, espe rant els ocells . Molt prompte , el cansarnent perla matina da, les hores carninant, el vi que s’h avi a begut amb delit i la pau de la barraqueta es van imposar i Miquel es va ador mir. Aixo féu que quan Orland, de l ’altra barraqueta estant , va disparar contra un tord i el va tocar d’ ala, el tret, en compte de fer-lo eixir corrent a agafar l’ ocell, tan sols el va despertar i el pardalet es va perdr e. ’Ja n’hi ha prou! El que no deixa ... , deix ar-lo ’, es va dir Orland pera si. Despr és, sense esperar-ne més, va eixir de la barraca i li va di r: -Anem tomant, que encara tenim un bon tros per a arribar a Petrer. Era cert que Orland, des de la rnatinada, desbordant generositat pedagogica i vital, havia comenc;at a ensenyar li les conductes rnínimes que tot bon ’gos’ havia de tenir; com també ho era que, des que havien cornenc;at la cacera Miquel no havia parat de desbaratar-ha tot. Semblava queja ho havia vist tot amb aquell ’gos’ de d ues potes, pero per si no n’hi havia prou ... Al final del matí van veure una coscolla gran ambles seues folles ver des, lluents i espinases. Orland li féu un gest al xicon indicant-li que furgara, que era un bon refugi per als conills. Miquel va agafar un pal i cornenc;a a furgar sense fixar -se que es creuava ambla línia de foc. Quan la llebre arranca a córrer Orland no va poder disparar . El cac;ador li llanc;a una mirada contrariada, pero el xicon , en lloc de dernanar disculpes i llevar-li ferro, de nou va esclafir a riure i, fent-se el graciós, va dir: 47 48 -Xe, tio Orland, no li pega ni a les mosques! Orland el mira de dalt a baix. Arribar i moldre no haguera sigut logic, pero duien ja prou hores i continuava obrant sense reflexió, sense mirar el que feia. De sobte, Orland -sense raó aparent?- va perdre la sensatesa, va agafar dos cartutxosfallacos, els carrega als canons, tanca !’escopeta i apuntant cap a Miguel, recordant-se del que li havia tocat fer amb son pare , li va dir : -Els tes tos s’ assemblen a les olles ... Que no has tingut prou a dur-me un perdigot viciat, destorbar-me els tords i els tudons que s’ arreceraven al pinar, impe dir que ca~ara les perdius a la carrasca, espantar-me el tudó ... i has hagut de tapar-me la liebre per millorar la teua marca? Al xic, aquelles paraules li van ressonar com un eco dios del seu cap. Veia com Orland li apuntava i el mirava amb fixesa, amb una mirada totalment distinta, com si estiguera acorniadant-lo de la vida ... -No et diuen el Pardal? -i ací Orland l’interrogava pe! seu malnom, fixant-se amb el nas en forma de bec, les galtes xuclades i el cabell que se li esmolava cap avall-. No valía ton pare que ca~arem prou, dones ja vorem que em diu com li duga este pardalot! Orland no veia més que la mirada de sorpresa de Miguel. -Pero -va dir Miguel movent les mans com per allunyar un fantasma- no sera capa~ de disparar-me, veritat? El xic, esporuguit i esverat, semblava un gos bastone jat; tan bon punt va veure la deterrninació forassenyada al rastre d’Orland, empal·lidí i s’agenolla. Una cosa tenia clara: no valía morir com un gos. 49 Al_es hores , Orland va dirigir J’ escopeta al cel, va pré mer e ls ga llets i es van sentir els dos trons que l’ eco de la se rra s ’ e ncarrega d’ allargar. Miguel , amb el cor repicant-li desesperadament i les ore lles zumzejant-li, es va palpar el cos. Cap perdigot li havia tocat el cor, ni els pulmons, i estava sa i estalvi . Sa bia que una vegada superat el trangol, havia tornat a la vi da! El xicon va valer ali;:ar-se, pero nota que a les carnes s e li havia ficat una forta feblesa que li impedía moure’s. Llavors va sentir la veu d’Orland. Sabedor que s’havia passat , li va dir: -Perdo na’m. No sé que m’ha ocorregut. Ha sigut com si el diable se m’haguera ficat al cos i m’haguera enfello nit. M’he deixat portar per una rabia estranya que em rose gava la sang. Miguel estava tan a prop que veia perfectament el ras tre de galtes afonades i la silueta prima d’Orland, i li va sem blar més calmat, com si amb els trets se n’ hagueren anat l’ enuig i el mal humor. Per aixo, més refet, al mateix temps que s’ali;:ava , va dir: -Uf!, és com si haguera tomat a naixer. Aleshores Orland va abrir el sarró, va traure el conill i, allargant-li’l, va dir: -Jas, que t’ ho has ben guanyat. El xicon va dubtar. Aixo que acabava de passar era molt fort ... ’Pero --es va dir per a si intentant compren dre el que havia ocorregut- sembla que tot ha sigut una broma .’ Llavors , recordant-se de son pare: ’Vés que deprendras bona cosa i... si portes alguna perdiu o alguna llebre millar que millar!’, va agafar el conill i, tot content, se’l fica al sarró. 50 No entenia bé el que havia ocorregut, pero el fet de tor nar a casa amb un conill li deia que no ho ha via fet tan malament. .. i amb aquells pensaments toma va a ser el xic eixelebrat i despreocupat d’ abans. Van passar per l ’alcavó, van agafar la gabia amb el per digot i van baixar cap al poble. Malgrat qu e semblava haver-se solucionat tot, entre els dos cac;a dors s’havia estés un llarg silenci. Miguel, amb els ull s lluents i el cap baix, anava apressat. Orland , que també duia el cap cot, notava una mena de cansament que no rajava del cos sinó dels racons de l’ani ma . Pero al rostre esbossava un sornriure tímid de satisfac ció perque, tot i que es penedia d’have r sigut tan dur, sabia que ho tomaría a fer. Quan v an arribar al poble, Miguel un poc estorat, va dir : -Bé, me’n vaig a casa. Orland, amb un sornriure someguer, no li va contestar; tan sols s’ acomiada d’ ell amb la ma i Ja mirada. -Hem perdut el temps? -es pre gunta i ell mateix es contesta-. No, no, les coses que passen donen experien cia i, avui, Miguel n ’ha tingut unes guantes . -I jo? -toma a insistir-se-. Sera un consol, pero almenys ara tindré una historia més per a contar. Quan Orland torna a fixar-se en el xic , aquest entra va asa casa; li havia malbarat la cacera, ben bé qu e ho sabia, per · aixo va pensar: ’Si vols gos de cac;a ... , busca-li la rac;a’. SI El pou del Carrascalet 53 I La historia que us explique ara va passar pels volts del 1890, i té a veure amb el mas de Planisses, el pou del Carrascalet, don Modest -l’amo- i els jornalers que recollien la neu, la llan~aven al pou, la premsaven i la recobrien de palla, branques de pi i, fins i tot, de pedres a fi d’aconseguir un major ai:llament. El mas de Planisses tenia una casa d’una planta amb dues habitacions i tres cambres on, quan venien, es queda ven els amos. Des del baleó de l’habitació principal es contemplava la vall. Ja a distancia, cridava l’atenció la lluentor de la porta que la dona del rnitger, de tant en tant, unta va d’ oli per evitar que es clivellara. Les dues fulles d’aquella porta ovalada, senyorial i de bona fusta, només s’obrien debata bat quan venien els senyors. L’ amo, don Modest, també era propietari de les terres del voltant, vint jornals d’extensos oliverars i vinyes que feien un vi excel·lent; d’un vedat de ca~a de perdius, conills i llebres; d’una bona gossada que dormía en unes gosseres construi’des al costat del corral on tancaven el ramat, i del pou de neu que abastia els gelaters de Xixona, de Castalla id’ Alacant. A un costat de la casa es trobava un casot on vivía l’ ad ministrador del pou i la seua família. Mentre que del pou !’administrador cobrava un salari estipulat, en tot allo que 55 es referia a les terres tenia contracte coma mitger. Afegida a la caseta hi havia la cort on criaven el porc i un corral pera l’aviram. D’enfront, quasi a tocar, la paret de la serra s’obria en dues bogues de coves no molt fondes que s’a profitaven, l’una per a tancar el ramat d’ovelles i de cabres, i l’altra, per a estendre mar:fegues omplides de pellofes de dacsa perque dormiren els homens que treba llaven al pou de neu. En aquells temps es produ’ien de dos a quatre nevades anuals als plans i alguna més als cims de la serra, per aixo tenir un pou de neu era sinonim de riquesa. Al pou del Carrascalet, que es troba al costat del mas de Planisses, s’arribava per un camí de ferradura. El pou és un profund forat refon;at de ma;oneria emprat per a la conservació i l’emmagatzematge de gel, obtingut d’arre plegar i premsar-hi dins la neu deis voltants. El pou, que es troba a una altitud de mil dos-cents metres, té quatre portes, una fondaria de vuit metres i mig, un diametre d’onze metres i una capacitat de vuit-cents metres cúbics. En una de les portes s’amagava el ganxo de la corriola que es feia servir per a pujar els blocs de gel. Aquest pou servia pera conservar la neu caiguda a l’hi vem; després de ser convertida en gel es transportava a lloros d’animals i es venia pera fer gelats de sabors o sim plement per a refrescar-se. Durant quatre mesos, comen;ant a juny, eixien diariament més de cinquanta carregues. A l’estiu llargues recues de mules i ases guia des per ombres caminaven en l’obscuritat i el silenci de la nit, triaven passos difícils i anaven apressats abans que els raigs del sol pogueren ferir la seua carrega. Els anys anteriors els hivems havien sigut crus. Les nevades a les muntanyes van ser abundants i el pou es va 56 57 om plir a ves sar . Amb el ven tre del po u ple va poder ag uan t ar l’epoca de p luges de la prim avera i arribar a l ’estiu e n b ones condicions. A la primeria d e juny van come rn;ar a partir l a neu i carrejar-la fins a Castalla, Xixona i , princi palm ent, Alacant. Aquells anys els gelaters feren ’’l’a gost’, pero també don Modest, que va guanyar bona cosa de diners. Pero el darrer any tot va canviar. El temps, com si s ’ha guera trastornat, no encertava el calendari . Tot va comenc;ar a l’estiu, que es va allargar. Al comenc;ament d’ octubre encara no havia fet falta calfar-se al racó del foc. Després, a mitjan mes, caigueren unes pluges torrencials que ni els més vells recordaven haver vist cosa pareguda . Durant setmanes els bancals quedaren negats, molts mar ges es van desfer i més de deu cases perderen la teulada. Al mas del Carrascalet la casa aguanta prou bé, pero no ocorregué el mateix amb el pou. La volta que protegia la neu de la pluja i del sol es va enderrocar i el pou va que dar amb la boca o berta. Si l’ amo haguera fet cas quan el van avisar! Al final de l’estiu, en acabar la temporada del gel, !’ad ministrador va avisar l’amo que calia arreglar la volta del pou: corría perill d’enfonsar-se si queia una copiosa neva da. Aixo, practicament l’obligava a reedificar-la . Calia tornar a bastir -la amb carreus i una coberta de teula . Aquella volta bastida amb mac;oneria, emprant la tecnica de ’falsa cúpula’ per aproximació de filades de pedra, mantindria la forma de mitja taronja . Per a una rapida reparació tenien la sort que els murs de l’ inici eren de considerable gruix i permetien suportar les pressions de la volta , que anava estretint-se cap al ver tex i que, per a fixar la bastida, el pou disposava d’uns 58 buits, a mode d’esglaons, practicats en la mac;oneria, situats sota l’ingrés o porta principal, i que tenien la rnis sió de facilitar la baixada i pujada deis homens. Don Modest era molt afeccionat a les cartes. En el darrer any, entre la venda del gel, de l’ oli , la verema i la venda del vi, havia arreplegat molts guanys i duia la tale ca plena de diners. Aquell viatge, quan es presenta l’adrni nistrador a indicar-li la necessitat de reparar la volta del pou, la cosa li pega tort. Acabava de perdre bona cosa de diners i no esta va per a tonades ! -S’ha d’evitar -Ji deia J’adrninistrador, sabedor del greu problema- l’embassament de l’aigua a !’interior si no volen que la pluja fonga la neu i, convertida en aigua, isca pel regallador central. -Bé -replica l’amo, a qui els diners li costaven poc de suar i els malbarata va sense pesar-, m’ agafes en un mal moment. .. He tingut mol tes despeses i ara no puc fer-li front a la reparació. Si de cas, prepara bona cosa de canyes, fes un canyís i amb unes guantes branques de pi farero un bon cobertor. L ’ administrador, apesarat, va tomar al mas de Planisses . Quan arriba hi contempla el paisatge. Un seguit de tossals alts i boscosos tancava l’horitzó. Ho havia intentat, pero ell no era l’arno . Aquell no era el seu pou, ni aquelles eren les seues terres . .. Avesat a la realitat, callat, quan hi entra a sa casa Ji ligué a la seua dona: -Hern de preparar-nos perque el temps a venir sera roí. Des d’aquell moment es dedica a traure-li el major profit possible a les terres -com que era mitger es repartia els fruits a rnitges-. Després, quan faltava poc perque vinguera el fred, va entrar en tractes amb la colla que solia Hogar per a plegar neu i comenc;a, juntament 59 amb la seua dona i els fills, a preparar l’ allotjament. Durant la recol·lecció de la neu els treballadors s’allot javen en una de les coves naturals que es claven dins les penyes. La dona va comern;ar a amanír els perols per a cuinar per a molts i a omplir el rebost de bona cosa de menjar (arros, cigrons, fesols, crei’Jles, cebes, alls ... i l’ embotit i els trossos de l’última matarn;a del porc). Tot aixo - amb la justificació previa de l’ estat de comptes-, l’ adminis trador ho descomptava dels guanys que havia de donar -li a l’amo. Mentre, a la caseta, l’encarregat també treia i repassa va les eines , els cabassos i la romana per a la pesada de les carregues . Aquell subministrament de gel als arriers i abastidors es feia a 1’ estiu quan puja ven els matxos i s’ om plia la xavega de neu , pero era ara, abans del trafec, quan calia revisar-ho tot. Aquell any la neu va trigar molt a aparéixer. Després, quan ho va fer, no passa dels trenta centímetres. Els jor nalers, obligats a omplir el pou, hagueren d’ampliar el cercle d’ arreplegada i aixo els obliga va a treballar més. Els homens s’ afanya ven, atrafegats, a omplir els cabas sos de neu. Els prunyons a les mans gelides, als peus enfredorits -tot i anar coberts d’uns peücs gruixuts-, i a les orelles gelades ... semblava que la cosa anava com sempre, pero hi havia un ambient estrany fet de silenci i d’ abnegació. Ha ver de tapar i arreglar cada dia la volta augmentava la faena i el sentiment que el seu t reball era esteril. No se’n queixaven . L ’administrador i la seua dona complien la seua part: donar-los de menjar i aixopluc net, i, al final del fred, l’ amo els pagaria les jomades. 60 El pitjor de tot fou que hagué de passar un mes i mig perque tomara a nevar. Aquesta vegada va ser una bona ne vada i els jomalers van haver de treballar de valent , pero no va ser suficient per a omplir el pou . Des d’allí dalt els superbs panorames serrans que es contemplaven et captivaven l’anima, pero aixo era per als senyoret s; els treballadors no t enien temps ni, després d ’una jornada d e treball, esma p er a cont emplacion s. Al eshores, enmig la clare dat d’un cel lí mpid i eixut , mirant aq uelles care s colrade s per l a int em perie , I’ admi nistrador els v a dir : -Bé , ha urem d ’esper ar les ne vade s d’a bri l. E l m al fou que aquella ne vada va ser l’últi ma d’aquell any i, a l’ ab ril, es patiren u nes ge la d es que van cremar l’ a metla, els brots de les vinyes i tot el que s’havia de collir a les hortes. I encara va venir una desgracia mé s. A la primeria de maig el temps es féu primaveral i , sorprenentment, comenc;:a a ploure a bots i barrals . Plovia . I aquella canc;:o neta de l’aigua que s’esmunyia senda avall i que en altres moments els sonava tan bé, ara s’havia convertit en un so estrany i trist perque sabien que duia la desfeta de tot el treball. Aquella aigua tan necessaria per al camp desfaría la neu, s’emportaria la riquesa emrnagatzemada i portaría la ruina d el pou i del mas ... Ai:xí va ocórrer. La pluja, ajudada per un vent furiós , va traspassar les rames i el canyís que cobrien la volta . L’ aig ua, acostumada a trobar el camí més facil, prompte va foradar la protecció i es barreja amb la neu premsada. A poc a poc, la collita que tant havia costat de fer es va d esfer i, convertida en aigua, va anar esmunyint-se pel regalla dor central. 61 Al principi de la tempesta els jornalers van intentar lluitar per evitar la destrossa que s’avenia, pero quan van veure que no hi havia r es a fer i comprenent que la culpa era de l’amo que no havia volgut gastar -se els diners pera solucionar-ho quan encara era a temps , van seguir les pas ses del seu cap de colla que, ben xop i ambla roba amera da , al mateix temps que exclamava: ’Qui tinga cuc, que pele fulla!’, va deixar el pou al seu destí i se’n va anar a aixoplugar-se. La collita de neu es va perdre i, amb aixo, l’ amo va veure augmentats els seus deutes perque li quedava poca renda pera dur el ritme de vida a que estava acostumat i, damunt, havia de pagar als jornalers .. . 62 II Quan venia el bon temps don Modest es traslladava al mas de Planisses . Aquella vegada havia vingut amb uns amics, terratinents com ell, convidats a passar la nit jugant a cartes. Havia passat el temps i I’ amo no cridava els jomalers pera pagar-los els jomals. I no era perque no li ho hague ren recordat. Vicent, el capatas de la colla , acompan yat d ’algun campero!, havia pujat totes les setmanes adema nar-li el pagament, pero l’amo no el rebia; tan sols envia va !’administrador pera dir-los que se’n tomaren al poble, queja els avisarla quan arribaren els diners. Ell baixava al poble i els ho explicava, pero les dones dels treballadors, que havien comprat tot a la ratlla -fiat a les botigues-, apoca poc van veure que els venedors ja no els fiaven més. Sense diners no podien comprar res; sense diners no es podia viure ... Per aixo, carregats de raons i sentint-se estafats, qui en tenia agafa !’escopeta i qui no, la fal; o un raor ben esmolat i s’enfilaren cap al mas del Carrascalet. Els homens caminaven apesarats . Tantes vegades com havien pujat sense que els afectara el més mínim la distancia i, ara, així que comen;aren a caminar, com si pressentiren que era un dia especial, tenien la pell de gallina! 63 L’ arribada dels jomalers al mas es va pressentir pel bro git que feien . Quan es presentaren a les portes de la casa, sense que ningú ho manara, es va fer un gra n silenci. ---Senyor -va dir !’administrador que guaitava des d’una finestra- sembla que tenen armes. -No et preocupes, ja saps que com més por té el ca, més lladra. L’ amo -igual que els altres terratinents que l’ acom panyaven-, s’havia habi tuat a disposar de servidors que ho acceptaven tot sense qüestio nar mai les se ues or dres, i, ara, no seria diferent. Vicent, el cap de colla dels jomalers, avanc;a i truca fort. Aquell viatge no se’n tomaria de buit com els altres . Enmig del llarg silenci els colps ressonaren com un timbal. Al poc temps, !’administrador va rnig obrir una de les folles i, fent -se a un costat, deixa passar el cap de colla i un altre j omaler. Els dos obrers avanc;aren. Eren a la planta baixa . Hi havia una gran llar que escalfava la casa i on, al voltant d’una taula redona, seien els convidats de l’amo. A un cos tat hi havia una porta que donava a la cuina, tot i que no es feia servir perque els mitgers preparaven el dinar i el so par deis amos a sa casa; junt a la cuina hi havia la boca de la cisterna que arreplegava l’aigua de la teulada . A con tinuació, una porta de dues fulles menava les cavallerisses on hi havia dos cavalls, el que portava la tartana en que havien muntat els jugadors i, I’ altre, el que solia cavalcar don Modest. -A que ve ta nt d’aldarull? -va preguntar -li l’amo fent-se el sorprés. -Els jomalers -va replicar de seguida Vicent reclamem el que és nostre. 64 -Ja et vaig dir que la perdua dels guanys del pou i les gelades m’han posat en una mala situació economica. Si voleu cobrar haureu d’esperar la collita de l’any que ve. Jo sóc el primer que esta patint esta situació, que no ho veus? I al mateix temps que feia aquella darrera afirmació s’obria la jaqueta i mostrava la roba amb que anava vestit. Amb aquell gest volia indicar-li que, obligat perla desfe ta economica, no s’havia pogut comprar roba nova; pero allo no va tenir l’efecte que desitjava perque si parlaven de comprar roba , només havia de mirar-se els dos jomalers amb la roba gastada i sargida. -Si vaig a la gent i els die que no cobraran pot passar de tot. Quan don Modest va veure que la cara del jomaler havia perdut la timidesa en la mirada i reflectia una deter minació inusual se Ji va fer tot negre. ’Pero no! -va pen sar-. Aixo faltava, que un home de bé haguera de recular per una colla d’afamats! Tant com els he ajudat!’ -No soltaré una maneta -va dir altiu i autoritari- . Esta és l’última paraula! -Sempre s’ ha dit -replica el cap de colla sense aco vardir-se- que allo que és promés, siga atés ... -Cree que si continueu amb esta actitud portareu problemes. -Ja en té, de problemes. -Un home no pot dir una cosa i després canviar d’idea . Don Modest va dir aquella última frase tan decidit que les seues paraules causaren una pertorbadora impres sió. Venien a cobrar i ni tan sols parlava de negociar; només es mantenía ambla negativa d’ajomar-lo perque no tenia diners. 65 -Pero -va insistir el cap de colla, que no estava dis posat a deixar-se humiliar- la paraula primera fou que es pagarla pel nostre treball. -Marxeu! -va exclamar amb un to i un menyspreu feridor- . Quan tinga els vostres diners ja us cridaré. Al mateix temps que eixien els dos jomalers, els invi tats -aristocrates i terratinents com don Modest-, de la taula de joc estant, afuaren el musell i, sense contempla cion s, llarn;aren tota me na d’improperis contra: ’Eixa xusma que vol viure com els senyors’, ’Eixos morts de fam desagrails’, ’ En lloc d’estar contents perque se ’ls ha gar antit que cobraran ’, ’Veges on anirem a parar; el món al revés : els criats fent d’ amos ... ’ Arribat s a aquest punt, un dels terratinents que era un poc mé s gran, amb veu ferma i seca, dirigint-se a don Modest, va afegir: -Tu ets l’ amo i es tes són les teues terres, no deixes que cap aixafaterrons et diga el que has de fer. Modest, concentrat en el problema, sentia eixes parau les i premia els llavis amb un gest d ’asservirnent i d’agra’i ment, mentre els altres assentien amb el cap. Vicent isqué fora de la casa, torna on eren els com panys i els va transmetre les explicacions i les paraules de l’amo: ’Jo sóc el primer que esta patint esta situació ’. Aquelles boniques paraules --d ’eixa tela, ja en tenien prou peda;os- corrien i eren pronunciades pels polítics i els aristocrates, pero eren falses o almenys dites per enganyar i no complir el que havien acordat. Ells havien crescut acceptant que el món fa voltes i que en la societat en que vivien hi havia rics i pobres; uns que havien nascut per a manar i altres que ho havien fet per a obeir. Pero ara se sentien estafats i humiliats i eixos senti- 66 ments barrejats, a poc a poc, van sacsejar aquella bastida que semblava inamovible i, agusats per la necessitat, els va fer agosarats i, en certa manera revolucionaris. Qui ho hauri a dit unes setmanes abans en veure’ls !’ent usiasme que posaven en el se u treball ! Els jomalers sabien que l’ amo , a més de la mirada hos til, tenia el cor pelut, per aixo, si volien cobrar haurien de fon;ar-lo. Feren el que feren de segur que eixirien esquit xats d ’aquell xafec. Aleshores va ocórrer una cosa estranya perque era poc fre qüent. Primer un jomaler ---després un altre i un altre fins a convertir-se en una sola veu esqueixada i furiosa-, va clamar: -Volem cobrar! Volem cobrar! L’amo, groe com un mort, retrocedí fins a !’escala i, amb una mirada en que es trasllufa temor, se’n puja i s’a maga a l’habitació. Mentre, comuna ona de violencia, les veus xocaven contra la fac;ana i la travessaven: -V olem cobrar! Volem cobrar! - Calma, calma! -se sentí la veu del cap de colla-. Donem-li un poc de temps perque s’ho pense. Els jornalers se n’anaren al pou. Des d’allí cobrien l’entrada de la casa i podien recalzar-se en els murs. L’ espera podria ser llarga . Van passar les hores i ningú cedia. Els jornalers feien torns per a vigilar la casa, on no es veia cap moviment. Quan es va fer fose -totes les pors entren cap al tard tot va canviar. Els finestrons eren rnig tancats i quan encengueren els quinqués, la llum s’escampa . De sobte, un queja comenc;ava a estar fart de tanta espera va cridar: -Paga el que ens deus, el temps d’esclavitud ja s’ha acabat! 67 68 I, com si ho hagueren estat esperant, novament, tots a una comern;aren a cridar: -Volem cobrar! Volem cobrar! Llavors -i ací ningú no es posa d’acord sobre qui va comern;ar-, des de la casa, algú va traure el canó de !’es copeta i va disparar dos trets. Aquella agressió va ser resposta de seguida. I, al mateix temps que se sentiren els trets d ’un bandol i de l’al tre, se sentiren els lladrucs dels gossos, els escataineigs de l’aviram i el gruny espantat del porc, un esgüell esgarrifós com si pressentira la mort. Qui va comern;ar? Aixo no se sap del cert, pero aque lla acció era el resultat deis sentiments oposats que durant bastants dies havien bullit dintre d’ells. D’una part, es trobava l’agra’iment, quasi subrnissió, que des de menuts se’ls havia inculcat envers l’amo; pero de l’altra, la desolació --que la injustícia de no cobrar el que havien pactat- , els hi provocava. La nit va ser molt llarga. De tant en tant algú apuntava a la foscor i se sentia un tret. Feia igual d ’on sorgira, era més a’ina fer constancia que ningú abaixava la guardia . El cas era que a mesura que passaven les hores, la situa ció a la casa es feia més compromesa. El menjar es troba va a la casa del rnitger i qualsevol eixia a buscar-ne ... Amb les primeres clarors de l’ alba, don Modest crida l’ en carregat. El tenia per un home sagac; i llest i, sobretot, fidel. -Com veus la situació? -Malament. La cosa pinta mal. Pel menjar i l’aigua encara aguantarien amb les sobres del sopar, pero cartut xos no en tenim molts i les possibilitats que algú vinga a ajudar -nos són més ama poques. Penseque soma molta distancia del poble i ningú haura sentit els trets. 69 L’ amo va callar. Va traure un cigar de la petaca i se l’encegué. Traient fum sense parar, comern;a a passe jar a un costat i altre del menjador. Pel posat , se’l veia cavil·lós, com qui sospesa els pros i els contres d’una decisió . Quan el cigar es va convertit en una burilla , l’ amo es va aturar. Semblava que el desvetlament de la nit i saber se presoner dins l a propia casa li havien endormiscat un poc aquells sentiments prirnitius en que l’amo manava i els jomalers obeien , aquella falsa creern;a que dividia els homens en dos grups: els que havien nascut per a manar i els que ho hav ien fet per a obeir. Al principi, don Modest -al recer de la casa gran i de pedra i aidat pels companys de timba-, es va encoratjar, pero a mesura que passaren les hores, romandre amagat sense tenir opcions d ’eixida ni de rebre ajuda de ningú va fer que posara els peus aterra. No era tan sols que, a trets, havien trencat tots els vidres, era que amb la gent que comptava sabia que no podria resistir. ’A més -i aquell era un pensament que li va arribar amb el fred de la mati nada-, arribat el moment, el rnitger, es jugaria la vida per ello musclejaria i veuria només perla seua família?’ Allo li va fer pensar que si no cedia prompte li cantarien les absoltes. Acabava de cobrar l’últirna renda del vi i tenia els diners amagats en un amagatall al seu dormitori. Aquells diners que anava a apostar a les cartes li permetrien saldar el deute amb els jomalers . Ajocats darrere dels arbres i del pou semblava que els jo malers cac;aven a la barraqueta . Romanien irnpassibles, esperant que vinguera el pardalot. Durant la nit, com que la casa del rnitger era buida i la gent tenia fam, el cap de colla hi entra amb dos companys, arrambla el que va tro- 70 bar de menjar i el va repartir als homens. No soparien de calent, pero aguantarien perque el rebost es trobava ben guarnit. De tant en tant, per acovardir-lo i recordar-li que encara hi eren, algú, amb l’ aspror de la veu colpida per la frescor de la nit, cridava: -Lladre , paga’ns el que ens deus! El cel blau de llevant i el cant dels pollastres féu que la gent es preparara . La matinada era fresca i per a fer-la suportable -entre els jornalers- corría la catalana de vi que bevia l’ encarregat. Ja durant la nit havia corregut prou i ara, una vegada plena de la bóta de vi vell del celler, sabia rnillor. S ’havia fet de dia. Van passar els rninuts i els quarts i una hora i ningú no donava senyals de vida. A la fi, els jor nalers van veure com treien, per una finestra, un tros de llern;ol lligat a un pal. Al poc es va obrir la porta i va eixir l’ encarregat. Mostrava els bra;os en alt per a indicar que anava desarmat. Va avan;ar amb una certa indecisió, com esperant la resposta deis jornalers. Quan ja havia fet tres o quatre passes s’ atura. Llavors Vicent, el cap de colla, aguantant -se el bra; esquerre amb un drap banyat en sang, s’avan;a. -Don Modest vol parlar -va dir l’ administrador, al mateix temps que es girava com indicant-li que el seguira a dins de la casa . Durant un moment, Vicent dubta. Ja anava a seguir-lo quan s’ho pensa rnillor i li va dir: -Dis-li que isca i que ens ho explique a tots. La tensió era enorme. Tan bon punt se sentiren les paraules del cap de colla es féu un llarg silenci només trencat pel refilar dels ocells que saludaven el nou dia . 71 L’amo, de l’entrador estant, ho havia sentit tot, per aixo no va fer falta que el mitger entrara a la casa perque l’es perava a la porta. Aquella situació era sorprenent! Unes hores abans haguera semblat impossible i ara es complia: don Modest eixia a parlar amb ells ! Els homens , tot i sentir un estrany desassossec, havien deixat les armes i s’acostaven per a donar suport al seu cap. Primer havia sigut la desesperació, després el trenca ment que va comportar el tiroteig i, a la fi, la tensió de les hores d’espera amagats per evitar els perdigons. Cap dels que ho havien viscut tornarien a veure la vida com abans. Ni l’amo , ni els terratinents que l’acompanyaven, ni !’ad ministrador i la seua dona, ni els jornalers ... L’amo, des del moment en que va saber que tot estava perdut i va manar a !’administrador que traguera el llenc;ol en senyal de rendició va comenc;ar a sentir una mena de pressió al pit. Va respirar profundament i nota que se li havia anat. ’Ha passat com un colp de vent ’, es va dir imaginant que el mal trangol que li quedava beure amb els jornalers també se li passaria de pressa. Pero es va enganyar perque tan bon punt va veure avarn;ar Vicent amb el brac; ferit nota una punxada que l’ obliga a respirar pregonament unes quantes vegades. Aquelles alenades tenses li posaren una cara de gos rebordonit que esfere’ia. A un metre de distancia el cap de colla s ’ atura. L’amo va esbossar un sornriure, pero ja no enganyava a ningú; tots sabien que aquell era el sornriure amarg de la derrota . Durant uns segons, com abans del tiroteig , els dos homens es miraren. El rastre de Vicent reflectia dolor i ferocitat, el de don Modest delatava una barreja d’abatiment i de derrota. 72 Tot semblava quiet, pero era una quietud en espera. Amb eixa mirada, cadascun guaitava, alerta pel que poguera venir. Aleshores el cap de colla dels jornalers es va acostar un poc més a l’ amo i li allarga la ma per a encaixar-la. Durant uns segons, que es convertiren en una espera tensa, la ma del campero! va quedar suspesa en l’aire. Després don Modest el mira amb un somriure des carnat i li féu una encaixada seca i energica. I amb aquell somriure de llop i els llavis closos s’instaura una pau que a tots convenia. A la fi don Modest, amb l’ esperit més apaivagat va trencar aquell silenci i, dirigint-se al cap de colla, va dir: -Fes que vagen passant d’un en un i !’administrador els saldara el deute. A les acaballes, davant l’avergonyiment silenciós de l’amo, !’administrador treia comptes i pagava un per un tots els jornalers que, astorats, anaven signant -la majo ria amb una creu-, el llibre de registre. 73 III Els jomalers, ambla paga ben al;ada en la faltriquera, baixaven contents. Era tanta !’alegria que semblava com si despertaren d’un sornni. Aquell fet -una revolta campe rala-, pera aquella epoca era estrany . Si no haguera sigut per la desesperació i la fam que veien patir en les seues farrúlies el distanciament de classe -entre l’ amo i el tre ballador- hauria sigut difícil de superar. Sí, el món rada va... i ells havien compravat que estava canviant i, per molt que don Modest i els altres terratinents digueren que tot estava cap per avall i s’en testaren a conservar els seus privilegis , aixo no tenia aturada. Havien guanyat! I al rastre de tots es coneixia una ínti ma i rebel satisfacció: Com a jomalers venien el seu tre ball, pero no la seua dignitat d’homens . Havien guanyat! I al rastre de cadascun d’ells es podia llegir la satisfacció i l’alegria. Anaven cap al poble amb una resolució nova que els feia enfrontar la vida amb una gran for;a d’esperit. Ara sabien que si actuaven junts aconseguirien defen sar els seus drets, els seus interessos, la seua vida. Don Modest, de la seua habitació estant, mirava els tossals arrodonits tots tapats de hoscos de carrasques i pins i les ben conreades vinyes, i es lamentava. 75 La perdua deis guanys que generava la venda del gel i de la venda del vi va trastornar l’ anim de l’ amo. Després de l’ episodi del tiroteig, presenta va una fesomia aombra da. Era normal perque sabia que aquell fet havia canviat l’ estil de vida propi de l’ aristocrata acostumat a viure de rendes, a manar i ser respectat; perque sabia queja res tor naría a ser igual. Malgrat aixo, i durant els primers mesas, va intentar viure com si no passara res, pero don Modest havia pagat amb els únics diners -els del vi- que tenia en metal·lic i estava pelat. Si volia continuar duent el mateix ritme de vida no tenia més remei que comern;ar a vendre. I així ho va fer. Primer vengué les hartes i després el mas del Rojals. De la mateixa manera que cada vida té el seu propi calvari, el pou del Carrascalet, que abans desbordava vida, en l’actualitat sembla ancorat en la tragedia. Qui el contemple en la distancia veura que els carreus dels seus murs continuen ferms mirant les belles pinades dels tos sals; pero quan s’acoste a la seua heretat i veja la volta , encara mig desfeta, el neguit li agullonara el cor. De bon segur li assaltara una pregunta: tal vegada aixo és com és perque en aquella vida tan dura no hi havia molt d’espai pera l’esperan~a? Cree que, després de tot el que us he explicat ací, cadascú ja té prou arguments i raons per a contestar-la. 76 ÍNDEX Proleg ...... .... ........................ .... 7 La paraula és l’ home . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Si el pare és músic, el fill és hallador ............. 29 El pou del Carrascalet ...... .. . ..... ... ... ..... 53 79 AJUNTAMENT DE PETRER

Contalles del Laberint

Más documentos

Poesía Polen (enero 1975)

Recetario de cocina de la madre de Azorín. 1898.

Mi manera de pensar

Alma y otros poemas

Arenal de Petrel

Vicente Poveda y Juan

La Rendició

La 30 Brigada mixta

Bloqueador de anuncios detectado